Gérôme i l'Orientalisme

Una extraordinària exposició té lloc al Musée d’Orsay de París, Jean-Léon Gérôme (1824-1904), L’histoire en spectacle, fins el 23 de gener de 2011.
El corrent artístic anomenat orientalisme ha estat personalment el far que em va motivar al llarg de tota la meva carrera universitària d’Història de l’Art. Així va ser que el meu estudi final universitari va estar dedicat als orientalistes catalans com Josep Tapiró, Tomàs Moragas, Francesc Sans i Cabot, tots ells liderats per Marià Fortuny.

Ara es presenta una oportunitat per visitar l’obra monogràfica, una gran retrospectiva d’un artista complert, academicista, però un referent de la pintura orientalista. Gérôme fou el gran nom de la pintura denominada orientalista i model per tots els historiadors de l’art, viatgers i amants d'aquest estil. Per a mi ho fou també com un reflex per l’admiració de la ‘descoberta’ d’Orient pels viatgers. La corrent orientalista va configurar el model i l’ideari que definiria les bases de la creació de QADAR Art i viatges.


Després d’una visita a l’Institut du Monde Arabe de Paris, vaig descobrir la col•lecció editada per ACR, Les orientalistes, on destaca el llibre de Gelrald Akerman, La vie et l’oevre de Jean-Léon Gérôme, publicat el 1986 i revisat el 2000. En aquesta obra ja s’apunten els trets iconogràfics que van fer destacar Gérôme entre d’altres pintors. Parlem de la cura que va tenir en emfatitzar el detallisme de l’entorn dels temes centrals de les seves obres que multiplicava el seu valor iconogràfic. Ens mostrava la precisió dels tapissos sumptuosos, llum sàviament distribuïda dels espais interiors, descripció d’espais exteriors i les seves condicions naturals, com per exemple les llums del desert entelades per la sorra, etc.

Gérôme tenia una predilecció per la pintura antiga, de l’època clàssica i històrica (La mort de Cesar, La crucificació de Crist, Pollice Verso), d’aquí el seu interès per conèixer Orient. El seu primer treball va ser la gran tela El segle d’August (1855), mostra tipologies ètniques per mostrar els pobles barbars.


Contràriament al que es pot pensar, el seu imaginari no prové dels països que eren colònies de França, Gérôme va tenir molt més interès per l’Imperi Otomà, per tant va viatjar a Istambul i Egipte, territoris allunyats de l’òrbita colonialista de França.
La seva trajectòria podem dir que ve marcada per l’alternança de la història i l’orientalisme. De la vessant històrica fa servir els seus coneixements a l’hora de documentar les descobertes arqueològiques. De la vessant de l’orientalisme troba un espai per mostrar un agosarat món sensual i eròtic (exhibició de cossos nus de dones joves, nois encantadors de serps) i encara va més lluny mostrant escenes provocadores i de denúncia (un comprador d’esclaus examinant les dents d’una noia com si es tractés de la compra d’un cavall al quadre Mercat d’esclaus (1866). Ens mostra un Orient pacífic, amb escenes quotidianes, de pregàries col•lectives a les mesquites, la vida dels basars de les ciutats, etc.

L’orientalisme de Gérôme, és sofisticat i refinat com el món que representa, serè, reconstruït sobre la base d’una documentació remarcable i precisa. Res a veure amb les seves obres dedicades de l’història Antiga, amb escenes violentes i d’un gran dramatisme.

Ens vol mostrar Gérôme que troba la veritable civilització al profund Orient? En qualsevol cas són les visions més romàntiques d’Orient, entre la realitat i l’imaginari. La descoberta d’Orient.



És per això que des de QADAR recomanem aquesta exposició per aquells que abans del 23 de gener tinguin l'ocasió de visitar el Musée d'Orsay de París.

Ferran Morillas i Vilanova ferran@qadar.cat

La Natura Domesticada

Podem pensar la naturalesa més enllà de la domesticació que en fem? Podem entendre un home o un paisatge que no estigui limitat per la seva pròpia domesticació? Existeix una naturalesa en estat pur que no estigui “contaminada” per la cultura?

M’agradaria que totes aquestes preguntes xoquessin contra una imatge cinematogràfica: un vaixell escalant una muntanya de la selva amazònica.

“Los indios de la selva llaman Cayahuari a este país. País donde dios no terminó su creación. Sólo cuando desaparezca el hombre, volverá él para terminar su obra”.

Amb aquestes paraules comença la pel•lícula Fitzcarraldo de Werner Herzog. Ens trobem davant la narració i recreació de les gestes de Isaías Fermín Fitzcarrald; un noble provinent de Gran Bretanya que viatja a Perú buscant fortuna i s’instal•la a la població de Iquitos. Aquest noble no només troba riquesa en l’explotació dels recursos naturals de la zona (ex. cautxú), sinó també en l’espectacle de l’òpera que voldrà recrear construïnt un teatre-òpera enmig de la selva. Per aconseguir aquest somni haurà d’arrosegar un inmens vaixell per les carenes d’una muntanya (arribant a una altura de més 469 m. el vaixell recorrerà l’extensió de 10 km.). Fitzcarrald comptarà amb l’ajuda de centenars d’aborigens més els seus propis ajudants, finalment ho aconseguirà. Aquí comença el gran desafiament de Fitzcarrald i al mateix temps de Herzog (torna a repetir la gesta sense trampes) davant la força de la naturalesa i les deïtats que llegendàriament protegeixen aquest indret.

http://www.youtube.com/watch?v=F53yUsgVuL0&feature=related

Fitzcarrald no dubtarà en esclavitzar i maltractar aborigens, sacrificar vides, anar en contra la corrent del riu, tallar arbres. L’instint depredador el dominarà per complet. I la naturalesa? La naturalesa contra la que lluita Fitzcarrald és salvatge, verge, perillosa, desafiant. En aquesta història la naturalesa i l’home no brillen per la seva eticitat, un home sense escrúpols, un entorn sense moral.

La imatge romàntica d’un vaixell que navega sobre la muntanya és un teló de fons per construïr el somni de Fitzcarrald. Té un ideal romàntic. No és un impediment, és només el començament de l’humanització d’un paisatge, per més salvatge que sigui tot en un principi, l’òpera s’acaba construïnt. Un paisatge que “aparentment” no parla, ni es queixa, ni jutja; una carta blanca davant les destrosses que li pugui ocasionar un home per aconseguir els seus fins. La naturalesa cedeix davant els passos de l’home: per edificar-hi la seva cultura (òpera) i tal vegada per gaudir de la mera contemplació. La naturalesa com a pretext de l’experiència estètica que posa entre parèntesis la temporalitat de l’home també es fa patent.

“El disfrutador de la naturaleza y contemplador de los jardines no tarda, sin embargo, en percibir que bajo el follaje de los abetos y los sauces, entre las olorosas violetas, las serpenteantes viñas y los resplandecientes rosales (...) coloca al espíritu frente a la fugacidad de los momentos y la brevedad de la vida.” (1)


L’home ha construït una moral. La naturalesa per ella sola no.Al llarg de la història del pensament del s.XIX, sota la llum de l’humanisme, l’home ha teixit les bases teòriques que justifiquen la seva superioritat davant dels altres animals i davant del seu entorn. Un animal racional dotat de ciència i de tèncnica, també de moral. Aquests trets el distancien de les bèsties que actuen sense solta ni volta.

Mitjançant la ciència i la pedagogia, hem aconseguit domesticar l’animal que portem dins (en forma d’instints i de base genètica-biològica). Fins i tot hem aconseguit manipular els trets genètics dels nostres fills. D’aquesta manera, tal i com apuntava Nietzsche, ens hem procurat la domesticació de les pròpies tendències bestialitzants i l’home ha esdevingut “el millor animal domèstic de l’home”. Tal com perfilaria un altre pensador, Sloterdijk, avui en dia, la naturalesa humana consistirà en l’elecció dels mitjans domesticadors pel desenvolupament de la pròpia naturalesa. Aleshores, podríem dir que, actualment, la naturalesa humana és essencialment naturalesa domesticada més enllà dels paisatges que trepitgem.

La naturalesa en estat pur…

________________
(1) Nota bibliogràfica. Autor: Gómez de Liaño, Ignacio: Paisajes del placer y de la culpa. Ed. Tecnos. 1990. Madrid.