La Dolce Vita qadarina

Lo viso mi fa andare alegramente, La visión me hace andar alegremente,
lo bello viso mi fa rivegliare, la bella visión me hace renovar la esperanza,
lo viso mi conforta ispessamente, la visión me consuela a menudo,
l'adorno viso che mi fa penare. la graciosa visión me hace penar.
Lo chiaro viso de la piú avenente, La clara visión de la más adorable,
l'adorno viso riso me fa fare. la graciosa visión me hace sonreír.
Di quello viso parlane la gente, De aquella visión hablan las gentes,
che nullo viso a viso li po stare. que ninguna otra visión le puede hacer frente.
Chi vide mai cosi begli occhi in viso, ¿Quién vio jamás tan bellos ojos en una visión,
en si amorosi fare li sembianti, ni hacer tan amoroso semblante,
ne bocca con cotanto dolce riso? ni boca con tan dulce sonrisa?
Quand' eo li parlo moroli davanti, Cuando le hablo muero ante ella,
e pare mi chi vada in paradiso, y paréceme que vaya el paraíso,
e tegnomi sovrano d'ogn' amanti. y me tengo por el más afortunado de los enamorados.

Giacomo da Lentini “Lo viso mi fa andarde alegremente”


L’expedició qadarina a Itàlia va lliscar sobre l’esquema excell del següent full de ruta: Terrassa-Barcelona-Girona-Pisa-Florència (Festival Musica dei Popoli)-Pisa-Girona-Barcelona-Terrassa (carrer Arquímedes, cantonada Alí).
El motiu d’aquest viatge era assistir, cuidar i guardar al gran Mestre de la música de Mali Bassekou Kouyate i fer una visita al nostre amic i director artístic del Festival Leonardo d’ Amico.
Un cop arribades a Florència i abans d’assistir al Festival, vam ser posseïdes per un dolça malaltia: el Síndrome d’Stendhal. Diuen que el novel•lista francès Stendhal després de passar tot un dia admirant esglésies, museus i galeries d’art, commogut a cada pas per l’exuberància de les magnífiques cúpules, frescos, estàtues i façanes, va entrar a la majestuosa església de Santa Croce on es va començar a sentir atordit, amb palpitacions, angoixa i amb una sensació d’ofec que al va obligar a sortir a agafar aire. El diagnòstic del metge va ser “sobredosis de bellesa”.
Vam veure com naixia Venus, com lluitaven David i Goliat, el noble perfil del duc d’ Urbino, les autèntiques “madonnes”, la redempció davant les “Pieta’s”, la mirada nocturna del Pont Vecchio i la poderosa presència del Duomo. Per curar aquesta dolça malaltia ens vam veure obligades a provar la infalible recepta italiana: la gastronomia Toscana (Restaurant Finisterre…)
Però encara no havíem arribat a l’autèntic paradís, i això Stendhal no ho sabia. Un veritable qadarí no és qadarí fins que no ha sentit els càlids sons del ngoni malinès. I aquí comença el clímax de la nostra malaltia. Un festival fet amb molt de carinyu, amb 20 anys d’història, una programació artística acurada que manté el nivell any rere any. Aquesta és la tasca que ve realitzant el Centre Flog Tradizioni Popolari (www.musicadeipopoli.com). Festival amb el que Qadar col•labora fa anys.
El concert de Bassekou Kouyate va tenir lloc el 25 d’octubre de 2009 en una nit aparentment de recolliment domèstic de diumenge. Però la nit al Centre Flog va acabar sent una vetllada festiva, d’encontre de cultures, càlida i emotiva, on el so Bassekou va injectar una dosis d’entusiasme i fraternitat entre el públic assistent.
I amb aquesta bella visió descrita per Lentini vam reprendre el camí de tornada amb esperança, amb consol, amb un somriure “e pare mi chi vada in paradiso”.